- Em costa imaginar-te absent per sempre.
- Tants de records de tu se m'acumulen
- que ni deixen espai a la tristesa
- i et visc intensament sense tenir-te.
- No vull parlar-te amb veu melangiosa,
- la teva mort no em crema les entranyes,
- ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
- em dol saber que no podrem partir-nos
- mai més el pa, ni fer-nos companyia;
- però d'aquest dolor en trec la força
- per escriure aquests mots i recordar-te.
Un poema preciós per uns sentiments preciosos. Quan t'he dit avui que em recordava que feia un any no havia vist l'entrada. Tenía pensat felicitar-te per l'aniversari del teu blog, però aquests darrers dies m'he anat a dormir molt d'hora.
ResponderEliminarSóc conscient que no estic a l'alçada de les circumstàncies i no arribo a tot i tothom que voldria i em sap greu però he d'aprendre a no martiritzar-me per això i la meva prioritat ara és la meva família que em troba a faltar. Això no vol dir que no m'importi el que et passi o pensis o com estiguis.
Continuo apreciant-te com quan teniem més comunicació.
T'estimo.
Feliç aniversari del blog.
Anna, hem parlat moltes vegades de l'amistat i almenys jo no penso que no estiguis a l'alçada i no hem sento retirada del ateva amistat.
ResponderEliminarEstiguis per la teva filla i les per les coses que son "primeres".
Si et necessito, t'ho dire.
Ahir va ser un dia una mica dur però vaig parlar amb l'Adrià i avui han sopat amb nosaltres. Mica en mica es posen les coses al seu lloc encara que sempre estiguin presents.
Una abraçada i gràcies per recordar-te.
Besicos.